Convocatoria cerrada

Horaris espais expositius

9-12 d’octubre: 10-14 h i 16-20 h.

13-15 d’octubre: visites guiades amb reserva prèvia.

Amo la vida, amo a mi gente de Joan Guerrero

Centre Cultural i d’Esbarjo

“Estimo la vida per sobre de qualsevol cosa i, sobretot, estimo la meva gent...

Estimo la fotografia perquè la seva fidelitat em manté viu i em permet

viure una relació que em dona la raó de ser.

Vull ser honest i directe…”.

J.G.

 “Joan Guerrero parla del món tangible, de la realitat lligada invisiblement a l’ànima; parla d’allò que és l’altre, convençut, en el seu cas, que l’altre és ell mateix”. Així es referia Josep Gol a l’obra i la persona de Joan Guerrero, com una cosa indistinta, com un tot que es projecta i reflecteix el seu entorn.



En Joan i el seu entorn continuen fusionant-se a través de les seves imatges a força de coherència. Als 81 anys, segueix penjant-se la màquina fotogràfica quan surt de casa disposat a deixar-se captivar pels detalls de la realitat que li ofereix la seva perifèria urbana, el seu barri d’immigrants: “El que és quotidià no et deixa veure la grandesa d’allò que tens a la porta de casa”, ens diu. Amb les seves imatges ens convida no només a contemplar allò “quotidià”, sinó a buscar i entendre’n la “grandesa”.

La selecció d’imatges que presentem en aquesta mostra no pretén resumir l’extens treball de Joan Guerrero; qualsevol altre espai es quedaria igualment limitat. Però cadascuna de les seves fotografies ens serveix com a referent d’una fotografia documental de proximitat.

Isidre Puntí - Director del SantPolDOC

Mans negres en palmell blanc de Josep Gol

Carrer Nou

Febrer del 1982. Cementiri de Sant Pol de Mar. Enterrament d’un senegalès treballador de la terra al costat de làpides blanques de famílies santpolenques.

Aquest fet va ser el principi d’aquestes imatges que presento amb la intenció de recuperar la memòria.

Mans negres que, en el seus palmells blancs, venien de Gàmbia, Senegal, Guinea, buscant un futur per a ells i les seves famílies. Més d’un continent ple d’entrebancs per poder feinejar terres maresmenques que demanaven mans per crear riquesa i vida.

En un mar de turons ondulats envoltats pel Montnegre i banyats pel Mediterrani, infinitat d’hivernacles blancs contenien mans que recollien fruits vermells, dolços i carnosos: les maduixes eren l’or i la plata.

En tren o bicicleta des de Mataró, Calella i altres poblacions de la zona, arribaven a Sant Pol de Mar i Sant Cebrià per trobar els propietaris de terres que necessitessin el treball del seu cos jove i fort, per arreglar i ordenar una terra estranya a dos mil kilòmetres de casa seva.

Alguns, els més afortunats, creaven una petita comunitat als voltants d’una barraca per passar-hi la nit, cuinar i parlar, i riure amb jocs de taula, com era el cas de Can Rata.

Els diumenges, uns quants, al costat de la carretera i davant de la Cooperativa Agrícola, jugaven partits de futbol, on també participaven nois de la seva edat del poble. Un bon exemple de convivència que feia la injustícia més suportable.

Han passat 40 anys i em pregunto: on són ara? Tenim fills seus, al costat nostre, que tinguin futur?”

The Land of Conflict d' Avijit Ghosh

Projecte guanyador de la convocatòria del Premi Joan Guerrero

Museu de Pintura

Sundarbans, Patrimoni Mundial de la UNESCO, no és només el manglar més gran del món, sinó que també és una de les principals reserves de manglars per al tigre de Bengala, espècie en perill d’extinció.

Amb una extensió de més de 10.200 quilòmetres quadrats, el delta dels boscos de manglars s’estén per l’Índia i Bangladesh.

Moltes illes indianes de Sundarbans s’han tornat deshabitades a causa del canvi climàtic. El nivell del mar ha augmentat en una mitjana de 3 centímetres cada any durant les últimes dues dècades, i això ha provocat una de les taxes d’erosió costanera més ràpides del món. En l’última dècada, l’augment constant de la temperatura de la superfície del mar també ha provocat la intensificació de ciclons severs, com l’Amphan (2020) i el Yaas (2021), que van devastar completament Sundarbans i els seus habitants.

Els terraplens de fang, que suposadament haurien de protegir-los de les marees altes, han demostrat ser inútils. L’aigua salina va destruint les terres agrícoles. Els habitants es veuen obligats a migrar o a dependre dels recursos que els ofereix la selva, com ara la recol·lecció de mel, la pesca i la caça de crancs.

L’alt nivell de l’aigua salina destrueix els manglars i esborra el principal recurs alimentari d’animals com el cérvol, que alhora és presa dels tigres de Sundarbans. Aquests últims, que, per les recurrents inundacions, han desenvolupat la capacitat de nedar, travessen els rius i penetren en els pobles a la cerca de preses fàcils: els seus habitants. Només el 2020 hi ha hagut oficialment 21 morts i 50 morts extraoficials. Però el govern atorga una compensació monetària només quan les víctimes s’endinsen en zones prohibides.

Encara es parla molt poc del vincle entre el canvi climàtic i el conflicte entre humans i tigres en aquesta regió.

Avijit Ghosh

Autoretrat

Avijit Ghosh és un fotoperiodista independent de 28 anys que viu a Calcuta (Índia). La seva obra se centra principalment en l’impacte socioambiental del canvi climàtic i en les qüestions humanitàries.

Va néixer i es va criar a un poble rural de Bengala Occidental i més tard es va traslladar a un suburbi de Calcuta per llicenciar-se en arts. Posteriorment, va cursar el diploma en Treball Social i també en Fotografia. Més tard va col·laborar amb un diari local (2015).

Actualment col·labora amb SOPA Images, que distribueix les seves fotografies en agències com Getty Images i AP. La seva obra ha estat publicada en informatius com ara BBC, Huffington Post, CNN, Bloomberg , entre molts altres.

La seva obra ha estat premiada en concursos de fotografia organitzats per entitats com l’ONU, la UNESCO i la Convenció de Ramsar. Algunes de les seves fotografies s’han exhibit internacionalment.

Atrapats de Mireia Comas

Projecte finalista de la convocatòria Premi Joan Guerrero

Museu de Pintura

Quan va començar l’estat d’alarma vaig conèixer un grup de nois que venen del Marroc i viuen a Terrassa (la meva ciutat) en situació irregular. Es van haver de confinar en una nau abandonada, sense aigua, bruta i plena de rates.

Tancats sense poder aconseguir les seves necessitats més bàsiques, ja que normalment busquen ferralla i objectes de segona mà en contenidors de la ciutat per vendre i treure’s els 5 o 10 € diaris per menjar i fumar.

Són un grup de 14 joves, que no volen revelar el seu nom, però que es podrien dir Joan, Miquel, David, Marc o Pere. No ens cal saber el nom per conèixer la seva història, per entendre que al costat de casa tenim uns joves que viuen en la misèria, que pateixen cada dia. Estan atrapats dins un sistema que els rebutja en una ciutat on són ignorats.

La llei d’estrangeria els obliga a restar un mínim de tres anys en situació irregular: el primer pas per aconseguir el permís de residència és tenir el padró, un dret molt bàsic que molts ajuntaments de Catalunya neguen o al qual posen multituds de través perquè les persones sense domicili fix l’aconsegueixen.

Sense el padró no tens dret a la sanitat ni a l’educació, sense el padró no tens cap dret com a ciutadà.

A Terrassa actualment hi ha més de 150 joves en aquesta situació. Atrapats.

Mireia Comas

Fotògrafa documental i fotoperiodista freelance amb seu a Terrassa (Barcelona), la seva obra se centra, principalment, en els moviments socials del seu país i en la denúncia de les injustícies dels més vulnerables.

Ha cursat els seus estudis fotogràfics a l’IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya) i té un postgrau de fotoperiodisme a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Ha completat la seva formació amb cursos i seminaris monogràfics sobre fotografia de viatges, fotografia d’autor i fotoperiodisme.

Des del 2003, i com a professional autònoma, ha col·laborat amb entitats públiques i privades, tant per a la realització de serveis fotogràfics com de tallers de foto.

Ha col·laborat amb mitjans com ara El País, La Vanguardia, El Món i El Nacional.

La seva obra ha estat reconeguda amb la concessió de beques i premiada en diversos concursos, com ara el Premi Repsol de fotografia castellera, organitzat pel Fòrum Casteller, i el Concurs “Todos somos diferentes”, organitzat per la Fundación de Derechos Civiles i el Ministeri de Treball i Afers Socials.

mireiacomas.cat

Retrat d'Isidre Garcia Puntí

Hores (tristes) de Prat d' David Airob

Projecte finalista de la convocatòria Premi Joan Guerrero

Museu de Pintura

El 17 de novembre del 2019, la Xina va notificar el primer cas de contagi per un virus desconegut. Des d’allà, es va propagar amb gran rapidesa per tot el planeta, tot donant lloc a una pandèmia mortífera.

Poc ens imaginàvem que aquells primers contagis per la COVID-19 que provenien de Wuhan canviarien tant la nostra manera de viure.

De seguida que es va declarar l’estat d’alarma a Espanya, vaig decidir fotografiar com es va viure aquella excepcionalitat al Prat de Llobregat, el lloc on visc. El virus no feia diferències entre territoris, i em va semblar important quedar-me a la meva ciutat per explicar, de primera mà, com la pandèmia afectava els seus habitants i el seu entorn, recollir la feina de les visites domiciliàries dels sanitaris, les nits solitàries il·luminades per les creus verdes de les farmàcies de guàrdia, els enterraments en solitud, la por i el patiment col·lectiu.

Però també vaig voler ser testimoni de com la vida s’adaptava a la crisi sanitària i, a mesura que avançaven els mesos, lluitàvem per la vida i no renunciàvem a un Nadal estrany, a l’inici d’un curs escolar sense abraçades de benvinguda, a la celebració d’unes eleccions sota estrictes normes de seguretat i tampoc a l’esperança, amb l’arribada de les primeres vacunes.

Retrat de Paul Mac Manus

David Airob ha estat fotògraf de La Vanguardia des del 1990 fins a 2018, on ha cobert tot tipus d’informacions: política, internacional, esports, etc. Paral·lelament al seu treball en aquest diari del qual va ser redactor en cap de la secció de Fotografiaha dut a terme diferents projectes personals guardonats en certàmens com ara el World Press Photo, Sony World Photography Awards, Poy Latam o el Premi Agustí Centelles de fotoperiodisme.

Ha publicat en mitjans internacionals com ara TIME, Paris-Match, Der Spiegel o Aftenposten, entre altres. 

El 2013 comença la seva etapa com a videògraf codirigint el curtmetratge Calcio Storico premiat pel World Press Photo i el POY Latam (categoria “Multimèdia”), i és guardonat amb el Premi al Millor Documental pel BCN Sports Film Festival.

El 2014 estrena el seu primer llargmetratge documental, La caja de cerillas, basat en l’experiència personal i professional del fotoperiodista espanyol Joan Guerrero. Recentment ha estrenat el seu curtmetratge documental 103, basat en la carta escrita pel primer pacient que va sortir amb vida de l’UCI de l’Hospital de Bellvitge després de superar la COVID-19. Actualment, combina la seva tasca de fotògraf i de videògraf freelance en diversos projectes periodístics.

Lo real no destiñe d' Erica Voget i Bernardo Greco

Projecte finalista de la convocatòria Premi Joan Guerrero

Museu de Pintura

Treball fotogràfic documental en context de tancament de les persones transsexuals i transgènere. Pavellons de diversitat de gènere de la Unidad Penitenciaria de Florencia Varela de Buenos Aires (Argentina).

Les persones de la comunitat trans conviuen amb un dels patrons de violència i discriminació més amplis en la societat.

Marlene Wayar, activista trans i psicòloga argentina, va participar en la redacció d’un text que descriu el seu sentiment sobre aquesta realitat, ampliant la veu de les companyes i sent reflex d’una lluita que va avançant lentament en la conquesta de drets:

“Recloses als seus claustres reduïts, posen com si el catre fos qualsevol flor, hi exposen les seves pells i les nostres petjades; ensenyen les ferides que els hem provocat, perquè vegem que són immaterials i que treuen el cap en les seves celles, en les mirades cap al no-res, el somriure que no acaba de quallar. Tots els éssers neixen per ser lliures, corren cap a la llibertat, però en l’abandonament, la manca de guia i d’aixopluc, se surt al món a mutilar tota autodeterminació. I aquestes són les conseqüències de ser infantesa i pensar-se lliures. Un món sencer ha predissenyat presons per als qui no s’emmotllin a la cel·la de l’home i la dona. Desemparament familiar, expulsió escolar, falta d’ocupació i fam per a menjar, camps de prostitució, i allà exposar-se a tot; sobreviure fugint, migrar, caure, no poder escapar-se, ser presa fàcil o òbvia, no tenir veu creïble i ser creïble de qualsevol barbaritat. Però aquí l’estratègia és convèncer-se de la pròpia bellesa, acceptar el joc i aconseguir capgirar la lent, ser lliure en el propi tancament i preguntar amb les seves mirades: a quina mena de presó estic jo?”.

Marlene Wayar, març de 2021

Erica Voget i Bernardo Greco

Erica Voget i Bernardo Greco són una parella de fotògrafs creadors de diversos projectes fotogràfics documentals com ara Memoria escolar (www.memoriaescolar.org – Fotografía y Educación rural), Bajo el mismo sueño i Lo real no destiñe.

Tot partint de la fotografia com a eina de recerca social, busquen aportar elements per abordar temàtiques socials, documentals i polítiques.

Erica Voget, fotógrafa, se ha graduado en Calígrafía pública en la Facultad de Derecho de la Universidad de Buenos Aires y es diplomada en Investigación y Conservación de Fotografía Documental por la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires.

www.ericavoget.com

Bernardo Grego, director de arte y fotógrafo, ha estudiado Diseño en el grado de Comunicación visual de la Universidad Nacional de La Plata.

Autoretrat

Oír un río d' Baltasar López García

Projecte guanyador de la convocatòria Beca Josep Gol

El Tenyidor

El 2004, el botànic-paisatgista Gilles Clement va escriure El manifest del tercer paisatge per defensar els espais residuals: els que queden fora de l’ordenament i que “ni expressen poder ni submissió”.

Aquests llocs tenen una dinàmica acollidora: són, alhora, fràgils i rics. Hi impera la mescla i estan situats a les ribes dels rius, als racons més oblidats de la societat. El manteniment és gairebé inexistent i depèn de la consciència col·lectiva. 

El riu Vinalopó travessa la província d’Alacant, i és —amb 81 km— el riu autòcton més important. Passa per 15 poblacions i dona nom a tres comarques, tot convertint-se, així, en testimoni ocult de la seva història.

L’escàs cabal —empobrit per abocaments de tota mena— i l’alta salinitat i toxicitat han propiciat l’abandonament, el menyspreu i la coexistència per part dels seus habitants, que hi viuen d’esquena. L’abandonament no el protegeix, sinó que el castiga, en un moment crític en el qual el medi ambient, mundialment, està ferit de mort, gairebé arribant a un punt de no retorn.

Oír un río és un viatge per les riberes del riu en el qual jo jugava de petit, que visibilitza els nostres entorns pròxims i els seus habitants, reivindicant, tot descobrint-lo, la seva protecció.

Part de les imatges han estat revelades pel mateix riu amb la tècnica de la cianotípia, tot deixant que l’aigua contaminada reveli la seva condició de riu ferit.

Retrat d'Alberto Verdù

Infermer de professió i estudiant de fotografia, Baltasar ha cursat els seus estudis a l’Escola Mistos d’Alacant i ha ampliat la seva formació assistint a tallers organitzats i impartits en el Grup Fotogràfic Petrer (Alacant).

La seva obra Baixamar —que reflecteix la feina diària de les mariscadores gallegues i que pretén ser un document gràfic de l’esforç i superació de la dona en una de les feines més dures i gairebé exclusivament femenines, el marisqueig a peu ha estat exposada individualment a Novelda (Alacant) i a O Grove (Pontevedra) el 2015.

error: Aquest contingut està protegit !!!
Aquest lloc web fa servir cookies per millorar la teva experiència. Assumirem que acceptes la política si segueixes usant aquest lloc.    Més informació
Privacidad